Sol a l’esquena, suor a les mans,

fill de la terra, fruit del passat,

ànima lliure, treball esclau,

pagès sense ombra, cuida dels camps.

Qui s’alimenta del teu esforç,

no sap entendre la regla d’or,

menjar a la taula primer esglaó,

per fer girar el nostre món.

I tu, germà, que amb les mans fas de la terra un lloc millor,

germà, alça el puny per defensar el teu lloc.

Fam a la panxa del tercer món,

negoci en marxa reis i senyors,

butxaca plena d’argent i d’or,

ànima buida vergonya al cor.

però no oblideu on comença tot,

que som nosaltres qui us fa més forts,

qui fa el treball amb les seues mans,

porta la lluita a la sang.

I la revolta que comença a la falç del segador,

que allibera al nostre poble de l’especulació,

ha forjat la nostra història ha forjat una nació,

i que visca la terra lliure de l’opresor!

Dóna’m tan sols una paraula,

que em face recordar perquè seguim aquí.

Vidres i pols damunt la taula,

i el mapa del tresor sota la teua pell.

I no, no podràs,

fer front al teu passat,

i no, no podràs,

fer-me tornar enrere sense guerra.

Si la vida és una llarga nit,

fot el camp d’aquí,

si no queda ja res més a dir,

fes el teu camí.

Dóna’m tan sols una mirada,

que em face recordar perquè vaig ser feliç,

ossos i carn damunt la taula,

dibuix d’un cos infant que no vol anar a dormir.

I no, no podràs,

fer front al teu passât,

i no, no podràs,

fer-me tornar enrere sense guerra.

Quan la pintura ja no amaga les ferides,

quan el mirall reflexa tot el que hi ha dins,

quan les paraules ja no amaguen més mentires,

no hi ha raons per a seguir.

Si la vida és una llarga nit,

fot el camp d’aquí,

si no queda ja res més a dir,

fes el teu camí.

Si la vida és una llarga nit,

fot el camp d’aquí,

si no queda ja res més a dir,

tanca la boca i camina,
passa pàgina i comença el teu camí.

La nit es mou, el carrer et dóna la vida,

 un altre cop amb aquesta anhedònia,

 fum de colors per tapar-te la ferida,

 el nostre món és la teua teranyina.

No tingues por puc fer-ho millor,

no tingues por vull ser un home millor.

 Ven el teu cos, mentre apartes la mirada,

el temps és or, que enlluerna i et desgasta,

ja queda poc, només una altra vegada, 

mentir no és prou, sempre seràs una esclava.

 No tingues por puc fer-ho millor, 

no tingues por vull ser un home millor. 

Ets tu qui sagna mentre ric al teu costat, 

 ets tu qui marxa jo sóc qui t’ha abandonat, 

 inexistent per a la resta de la gent, 

et poden veure però no hi ets.

Sóc només un perdedor,

buscant la teua olor,

per no sentir-me tan sol al món.

Sol, perdut en la foscor,

la nit avança però no canvia la sort,

bevent per perdre el cap, trobar el meu lloc.

Som, eterns en un segon,

una cançó d’amor,

dos cossos sense llum sense color.

Por ja puc sentir el dolor,

una llàgrima no sempre és un record,

t’allunyes més de mi i et vull tan prop.

Sé que no puc escapar d’aquest somni estrany,

obro els ulls però no tornes al meu costat,

pren-me la vida dóna’m la ma, fes-me volar.

Quant temps fa que no ets al meu costat,

i sento com es trenca la realitat, al meu voltant foscor.

Tant temps fa que no ets al meu costat,

i sento com es trenca la realitat, al meu voltant foscor.

Sé que no puc escapar d’aquest somni estrany,

obro els ulls però no tornes al meu costat,

pren-me la vida dóna’m la mà, fes-me volar.

Sóc només un perdedor,

buscant la teua olor,

per no sentir-me tan sol al món.

Tu trepitja fort, no mires on,

indignats i immigrants treu del teu davant,

fes complir la llei que t’imposa el rei,

el que calgui per ser un bon cadell.

Tant hi fa el color, blau, verd o marró,

amb gorra o tricorn, tu ets el gos de torn.

Treu la porra ja, fes-te respectar,

el carrer ha de saber qui te més poder,

pobre desgraciat, al terra plorant,

amb la bota a la gola el faràs callar.

Tant hi fa el color, blau,  verd o marró,

amb gorra o tricorn, tu ets el gos de torn.

T’han ensinistrat per no preguntar,

complir ordres perverses que han imposat,

un grup d’elegits que assenyala a dit,

objectius massa actius que has de destruir.

Tant hi fa el color, blau, verd o marró,
amb gorra o tricorn, tu ets el gos de torn.

Sóc al ben mig d’un bosc glaçat,

duc un fusell a sota el braç,

porto roba de militar.

Hi ha molta gent armat com jo,

que lluita en contra de la por,

per sobreviure a aquest dolor.

No se com he parat aquí,

si jo no en tinc pas d'enemics,

i no m'agrada viure així.

Això és un joc sense final,

on no s'entén de bé i de mal,

on no s'entén de bé i de mal.

No entenc perquè estic disparant,

contra companys, amics, germans.

No entenc perquè hem de lluitar,

en una guerra que no hem somniat.

Les famílies s'han d'exiliar,

de les ciutats per evitar,

caure mai empresonats.

Moren companys al meu davant,

és una guerra entre germans,

tots defensant els seus ideals.

No entenc perquè m'he d'exiliar,

d'un país que no vull marxar,

d'un país que m'estimo tant.

No entenc perquè hem de lluitar,

en una guerra que no hem triat,

en un exili que no hem demanat.

No, ja no sona la música als carrers,

no, ja no hi juguen els nens.

Temps, senyor, ha vingut per ballar amb la mala sort,

té senyor els ulls rojos de son.

El pastor amb la seva culpa, vol acollir-se a sagrat,

amaga les vergonyes darrera l’altar.

I potser la nit és la puta més vella,

i potser la lluna és la puta més gran.

Qui s’amaga entre els seus braços de mala manera,

qui s’amaga entre les seves cames com un animal.

No, ja no sona la música als carrers,

no, ja no hi canten els nens.

I aquesta trista nana que fa gran als innocents,
acaba amagada com cada vegada en el vent.

Cau la nit en un barri trist i perdut de la fi del món,

mor l’esperança en un riu de petroli brut,

mai té prou la màquina ràpida arrasa tot el que pot,

compra i llença, programa el teu cap de menut.

Cau la nit en els barris rics de ciutats que controlen el món,

s’acaba la pasta de la societat de consum,

no tan lluny la fàbrica tanca les portes comença el malson,

produeix i llença persones perdent el futur.

Alça’t d’hora treballa fort, si t’esforces tindràs de tot,

casa, cotxe, cuina d’autor no et fan sentir millor,

és el conte del vell pastor, que acabava engolit pel llop,

despertem i diguem prou, sortim ja del seu joc.

Tens la lluita al cor,

per sortir del joc,

tens la lluita al cor,

és hora de dir prou!